04 d’octubre 2007

Abú Abd Allâh Muhammad be Hudayl, més conegut amb el sobrenom d'al-Azraq


Mohamed Abu Abdalà Ben Hudzäil al Sähuir1230, la Vall d'Alcalà en la Marina Alta - 1276 Alcoi en l'Alcoià). Més conegut com Al-Azraq (el d'ulls blaus), era fill del valí Hudzäil al Sähuir, i de mare cristiana.

Culte i enginyós, estigué llargues temporades a les corts d'Aragó, València i Granada. Arribà a convertir-se en el senyor mudèjar més famós del segle XIII. Tingué la confiança i amistat del rei Jaume I el Conqueridor, i del rei Alfons X el Savi de Castella. Fou el cabdill de les tres revoltes mudèjars del sud del Regne de València i que el va posar en perill més d'un cop. Molts autors han trobat en la rememoració de les revoltes d'Al-Azraq l'origen de les festes de moros i cristians.

La primera revolta

Davant el maltractament als sarraïns i l'incompliment dels acords dels monarques, els mudèjars es revoltaren l'any 1244 sota el comandament d'Al-Azraq, que, en aquest any, ja controlava els castells d'Ambra (vall de Pego), i d'Alcalà, amb nombrosos castells menors. A continuació va anar prenent els castells de Xàtiva, Dénia, i Alacant i, amb l'ajuda del sultanat de Granada i del suport interessat del rei Alfons X de Castella, s'independitzà la regió de la riba sud del Xúquer del Regne de València.

Mentrestant, Jaume I demanà ajuda econòmica al papa Climent IV a canvi de cedir a les seues pressions i de l'exempció de delme, signà l'expulsió dels musulmans de tot el territori de la Corona d'Aragó en un decret amb les corts a València. Açò comportà que una part important dels musulmans expulsats s'afegiren als rebels, fent-se encara més forts, i abocà el regne a una situació de guerra generalitzada. Per altra banda, uns cent mil musulmans que acceptaren l'exili, provinents fonamentalment de la Ciutat de València, foren agrupats i conduïts cap a la frontera de Múrcia, escortats amb protecció militar.

La segona revolta

En la segona revolta mudèjar (1248-1258) Al-Azraq fa més d'un maldecap al vell Jaume I, ja que estiguè a punt de matar-lo en una emboscada però, al final, la traïció del seu propi conseller acaba per derrotar-lo, i per l'antiga amistat Jaume I no va empresonar-lo, i fou obligat a exiliar-se, deixant els seus dominis, ja molt reduïts, en mans d'un germà i un oncle, sotmesos a contínues pressions dels nous senyors feudals catalans i aragonesos.

En 1258 Jaume I rebutjà una treva oferida d'al-Azraq a través del rei Alfons X el Savi, i recuperà gairebé sense resistència els castells de Planes, Pego, Castell de Castells. Als pocs dies al-Azraq es va rendir, lliurant Alcalà, Gallinera, i la resta de les fortificacions, i fou expulsat del Regne. Jaume I no complí les condicions de l'ajuda del papa Climent VI d'exterminar els musulmans, com ho feia Castella, per por de debilitar el Regne econòmicament, i preferí iniciar una sèrie d'accions legals amb l'objectiu de forçar els mudèjars a convertir-se al cristianisme, com a condició per a poder mantenir els seus drets i possessions.

La tercera revolta

Açò comportà que, lluny d'aplacar la revolta, es revifara de nou, i en l'any 1276 tingué lloc la tercera revolta dels mudèjars, amb un exèrcit comandant per al-Azraq des de l'exterior camí cap Alcoi. Jaume I, combinà diplomàcia i guerra per a sufocar la revolució, provocant disputes internes entre els musulmans, i recuperant terreny.

La tercera revolta mudèjar fou la que afectà més directament a Alcoi, en els dominis antics d'Al-Azraq (Alcalà, Benisili, Pego, Benigànim, o Benissulema). Aquesta vegada Alcoi fou defensat per quaranta cavallers que arribaren des de Xàtiva, i derrotaren a mort a Al-Azraq en una maniobra de distracció. No obstant açò, una vegada que l'exèrcit mudèjar inicià la fugida, alguns cavallers de Xàtiva, improvisadament, volgueren perseguir-los, i caigueren en una emboscada militar a mà de rebels encapçalats pel fill d'Al-Azraq, els quals es trobaven amagats per a un contra-atac. Alcoi, per tant, quedà desprotegida, i el fill d'Al-Azraq aconseguí prendre-la, així com Xàtiva.

La revolta s'estengué per tot el territori i posà seriosament en perill el Regne de València, amb el fill d'Al-Azraq com a nou cap: mil peons moros atacaren Llíria, els mudéjars de Beniopa es revolten, i l'exèrcit musulmá destruí Llutxent i avançava regne endins per la Vall d'Albaida. Mentrestant, Jaume I caigué malalt i morí el 27 de juliol de 1276, i va heretar el tro valencià el seu fill Pere I el Gran. El nou rei recuperà fortificacions i arribà a un acord de treva de tres mesos. Després va sotmetre diversos castells i hagué de rendir a la força el de Montesa. La revolta finalitzà l'octubre del 1277, abans que els granadins i els nord-africans pogueren socórrer els mudèjars. Pere I ordenà desarmar-los sense que foren castigats, i a l'any 1283 decretà una llei permetent-los la llibertat de desplaçament i de residència en tot el regne, així com la llibertat de comerç.