Jaume I, un rei conqueridor

Fill i successor de Pere el Catòlic (1213) al tron de la corona d'Aragó. Pare de Pere el Gran i Jaume II de Mallorca.

Com s'ha esmentat, fou fill del Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller. El seu pare era molt afeccionat a les dames, però rebutjava a la seva muller, per la qual cosa va ser enganyat per aquesta, i 24 Prohoms, Abats, Priors, l'oficial del Bisbe, alguns religiosos, dotze dames, i altres tantes donzelles, que li feren creure que jeia amb una de les seves amants, cosa que era fingida per la seva pròpia esposa; mentre aquests, i tot el poble, resaven. Quan arribà el dia entraren a la cambra, i es descobrí l'engany, el Rei botà del llit i tragué l'espasa. Li explicaren el que havia succeït, i ell va dir: “dons el cel vulgui complir els vostres vots". Aquell mateix dia fugi a cavall de Montpeller. Passat el temps de l'embaràs va nàixer qui després seria el Rei Jaume I. Sembla ser que aquesta història sobre la concepció del Rei en Jaume seria una llegenda, però que està basada en el que el propi rei hauria dit, o fet posar, al Llibre dels fets.

L'infant Jaume va ser capturat, als sis anys, per Simó de Monfort durant la desfeta de Muret. A continuació, i per mediació de sa mare, el papa Innocenci III obligà al de Monfort a cedir la tutela de l'infant als Cavallers Templers d'Aragó i Catalunya, mestre dels quals era Guillem de Mont-rodon i que rebé a l'infant Jaume als sis anys. Aquests l'instruïren com a rei al Castell de Montsó, mentre el regent, Sanç de Rosselló, comte de Rosselló, Provença i Cerdanya es disputava la sobirania amb l'oncle de Jaume, Ferran d'Aragó, abat de Montaragó.

En el moment més crític, en el qual els nobles de Catalunya estaven a punt d'encetar una guerra civil pel control de la sobirania en contra dels d'Aragó, Jaume, amb nou anys d'edat i aconsellat pels cavallers templers, va saber manegar bé la situació i va prendre el control de la Corona. En aquest moment tots els nobles van tornar a jurar fidelitat al rei.

Tot i això, Sanç conspirà varies voltes junt amb altres nobles per fer baixar a Jaume del poder, sempre sense èxit. L'acció més destacada fou quan subornà al noble Roderic de Liçana per a que usurpara les terres de Llop d'Albero, altre noble fidel a la Corona. Jaume, amb tretze anys, resolgué la situació d'una manera contundent, i el de Liçana, amb grans pèrdues, acabà refugiant-se en Albarrasí, dominis que encara no estaven sotmesos a la Corona. A continuació, es proposà la conquesta d'Albarrasí, però després d'unes setmanes de setge i atacs continuats amb dos fonèvols i un almanjanec, es descobrí una traïció a la Corona, orquestrada per Pere Ferrandes d'Açagra, senyor d'Albarrasí, i Jaume s'haguè de retirar.

Els seus pactes amb el rei francès, el tractat de Corbeil (1258), pel qual li cedia tots els dominis que tenia a Occitània (excepte la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omelàs), però aconsegueix que els reisfrancesos renunciïn explícitament a qualsevol pretensió sobre Catalunya que poguessin al·legar més endavant com a descendents dels conqueridors de la Marca Hispànica. Realment, en aquest tractat no s'intercanviaren territoris, sinó que ambdós reis renunciaren a drets nominals que difícilment podien exercir: el rei de França reconeixia la independència dels comtats catalans Catalunya, assolida de fet a final del segle X, mentre que Jaume I reconeixia als francesos els territoris dels nobles occitans que havien estat vassalls dels comtes de Barcelona i dels reis d'Aragó, ocupats per França a la croada contra els albigesosbatalla de Muret. Tot i això, al Llenguadoc, on encara s'estaven produint revoltes antifranceses, veieren aquesta renúncia de Jaume I com una traïció.

Durant els quinze primers anys del seu regnat, va mantenir diverses lluites contra la noblesa aragonesa que fins i tot va arribar a fer-li presoner l'any 1224. Al 1227 va afrontar un nou alçament de la noblesa aragonesa, dirigit per l'infant Fernando, oncle del rei, que va acabar, gràcies a la intervenció papal a través de l'arquebisbe de Tortosa, amb la signatura de la concòrdia d'Alcalá (març de 1227). Aquest tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els nobles, donant-li l'estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans. Aquesta estabilitat va assolir l'apaivagament de les reclamacions de la noblesa.

Conquesta de Mallorca

Un grup de prohoms catalans presidits per Jaume I es reuneixen a casa de Pere Martell, a Tarragona, per tal de preparar la conquesta de Mallorca (1228). L'any següent, el 5 de setembre de 1229 l'estol català surt de Salou, i conquereix Mallorca a Abû I-Alâ Idrîs al-Ma’mûn: desembarca a Santa Ponça i venç els moros a Portopí. Comença la repoblació amb pagesos de l’Empordà (1236). Al s. XIII mateix ja es commemora a Mallorca, dia 31 de desembre, la Festa de la Conquesta, al segle XIV anomenada Festa de l'Estendard. Al voltant d'aquesta Festa, Jaume el Conqueridor esdevé el principal mite de la història de Mallorca, com també serà mitificat al País Valencià.

Conquesta de Menorca

Pel tractat del cap de Pera (1231), l'alcaid de Menorca, Abû Muhammad ‘Abd al-Wahid, esdevé vassall del rei catalano-aragonès Jaume I. Alfons II el Franc conquereix de forma efectiva aquesta illa, després de la capitulació de l'arrais Abû’Umar (1287). D'acord amb el tractat d'Anagni (1295) la cedeix a Jaume II de Mallorca, el qual la incorpora a la corona mallorquina. Va ser repoblada per catalans, però també s’hi van quedar molts sarraïns. La conquesta és celebrada anualment el dia de Sant Antoni.

Conquesta de les Pitiüses. Guillem de Montgrí, arquebisbe de Tarragona, i son germà Bernat de Santa Eugènia conqueriren les Pitiüses (Eivissa i Formentera) el 1235 a Abû I-Hasan ‘Alî al-Saîd al-Mutadid. La festa de la Conquesta se celebra, seguint el model de la Festa de l'Estendard mallorquina, el dia 8 d'agost, Sant Ciríac.

Conquesta del País Valencià

Començà el 1232. El 1238, tropes catalanes i aragoneses entren a la ciutat de València, que depenia de califaBagdad al-Mustansir Billah. La conquesta de les darreres places originà una topada amb Alfons X de Castella, que pretenia conquerir Xàtiva. Però hi renuncià després de signar el tractat d'Almizra (1244), segons el qual Jaume I cedia a Castella la conquesta de Múrcia. El Regne de València van ser repoblat per catalans i aragonesos: els primers van ocupar preferentment les comarques del litoral, que ara són de parla catalana, i els segons van ocupar preferentment les comarques interiors, inicialment de parla aragonesa i avui de parla castellana. La conquesta és celebrada a la ciutat de València des del temps de Ramon MuntanerFesta de l'Estendard mallorquina. de fins avui dia, per imitació de la. Pel que fa a la conquesta del Regne de València, cal esmentar les diferents revoltes del cabdill musulmà Al-Azraq.

Conquesta de Múrcia

Castella havia sotmès Múrcia a vassallatge (1243), però els moros murcians es van revoltar contra Castella amb el suport de Granada i el Marroc (1264). La reina Violant d'Aragó i d'Hongria (esposa d'Alfons X, el Savi) demanà ajut urgent al seu pare Jaume I. Aleshores, tropes exclusivament catalanes comandades per l'infant Pere (el futur Pere II el Gran) conquereixen a Muhammad ibn Hûd Biha al-Dawla el regne moro de Múrcia (1265-1266). Tot el país va ser repoblat per catalans. D’acord amb el Tractat d'Almizra, Jaume I cedí, generosament, Múrcia a Castella. Va morir a Alzira (València) el 27 de juliol de 1276, després d'un regnat de seixanta-tres anys, quan estava viatjant cap al Monestir de Poblet on volia ingressar com a monjo.