El llibre dels fets ó la crònica del rei en Jaume

El Llibre dels fets o Crònica de Jaume I és la primera de "les quatre grans Cròniques". Sembla ser que la conquesta de Mallorca (1229) n’impulsà la redacció. Jaume I mor el 1276, per tant, l’obra degué ésser quasi acabada poc abans. No obstant, les còpies que en tenim són posteriors, el manuscrit més antic conservat és de 1343. El títol és significatiu, ja que no es tracta d’una crònica, sinó d’un llibre de fets. Els estudis realitzats sobre aquest llibre durant els anys 80 (per part de Josep Mª Pujol, Jordi Bruguera o Stefano Asperti, entre d'altres) porten a la conclusió que es tracta d’un llibre que no pertany a cap gènere conegut i que està fortament influït per la parla oral: està redactat des de l’oralitat. L’autor (Jaume I) no l’escriu, el dicta. Jaume I era “illiteratus”, no sabia escriure, no obstant això, era un home culte . narra, de forma autobiogràfica, la vida i les gestes més importants del rei (sobretot les conquestes de Mallorca i València). La història comença amb el seu naixement i acaba amb la seva mort (del 1208 al 1276). Algú proposat per ell en féu el pròleg i l’epíleg: tant per la seva erudició com per la seva perfecció estilística aquest pròleg degué ser fet per algú diferent, de cultura superior, i un cop el rei ja era mort.

La intenció didàctica i justificativa, i el sentiment religiós i providencialista es reflecteixen al llarg de tota la Crònica. El rei, a qui agrada d’aparèixer com un heroi d’epopeia, no sempre fa història militar i política, sinó que sovint ens mostra els petits fets de la seva vida i els racons més íntims de la seva personalitat.

A la Crònica es fa ús d’un llenguatge viu i popular (refranys, dites i expressions col·loquials, utilització de la primera persona del plural, etc.) i de la llengua pròpia per part dels personatges (català, castellà, aragonès, àrab, francès, etc.).

El contingut de la Crònica es podria dividir en quatre parts:

Entre 1208 i 1228. S’expliquen un conjunt de petits conflictes durant la seva edat més tendra, mentre els templers s’ocupaven de la seva formació (l’engendrament gairebé miraculós de Jaume I, la mort de Pere I a Muret, el casament de Jaume amb Leonor de Castella, etc.).

De 1229 a 1240. És la part més divertida del Llibre dels fets: narra la conquesta de Mallorca. Seria el primer pas en el destí de la Corona d’Aragó. Posteriorment arribaria la conquesta de València (1238). En el llibre s’intenta demostrar com tots aquests fets el rei els pogué dur a terme perquè gaudia del favor diví.

De 1240 a 1265. Els fets narrats són menys dinàmics. Narra els conflictes amb els sarraïns rebels de València. Els pactes i revoltes d'al-Azraq, de cóm la seua preocupació per les actuacions dels seus cavallers a terres de frontera i de com mantindre una convivència necessària entre els pobles conqueridors i conquerits: moros i cristians.

De 1265 a 1276. Torna el dinamisme i les narracions bel·licoses, altre cop contra els moros. Té lloc la conquesta de Múrcia. A part, hi ha molts episodis de política interna que pretenen justificar els seus actes. Els últims capítols, que narren la malaltia que desembocaria en la mort de Jaume I, foren redactats per alguna altra personalitat en voler incorporar la mort del monarca a la Crònica.

http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/34697391092392752454679/index.htm

Jaume I, un rei conqueridor

Fill i successor de Pere el Catòlic (1213) al tron de la corona d'Aragó. Pare de Pere el Gran i Jaume II de Mallorca.

Com s'ha esmentat, fou fill del Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller. El seu pare era molt afeccionat a les dames, però rebutjava a la seva muller, per la qual cosa va ser enganyat per aquesta, i 24 Prohoms, Abats, Priors, l'oficial del Bisbe, alguns religiosos, dotze dames, i altres tantes donzelles, que li feren creure que jeia amb una de les seves amants, cosa que era fingida per la seva pròpia esposa; mentre aquests, i tot el poble, resaven. Quan arribà el dia entraren a la cambra, i es descobrí l'engany, el Rei botà del llit i tragué l'espasa. Li explicaren el que havia succeït, i ell va dir: “dons el cel vulgui complir els vostres vots". Aquell mateix dia fugi a cavall de Montpeller. Passat el temps de l'embaràs va nàixer qui després seria el Rei Jaume I. Sembla ser que aquesta història sobre la concepció del Rei en Jaume seria una llegenda, però que està basada en el que el propi rei hauria dit, o fet posar, al Llibre dels fets.

L'infant Jaume va ser capturat, als sis anys, per Simó de Monfort durant la desfeta de Muret. A continuació, i per mediació de sa mare, el papa Innocenci III obligà al de Monfort a cedir la tutela de l'infant als Cavallers Templers d'Aragó i Catalunya, mestre dels quals era Guillem de Mont-rodon i que rebé a l'infant Jaume als sis anys. Aquests l'instruïren com a rei al Castell de Montsó, mentre el regent, Sanç de Rosselló, comte de Rosselló, Provença i Cerdanya es disputava la sobirania amb l'oncle de Jaume, Ferran d'Aragó, abat de Montaragó.

En el moment més crític, en el qual els nobles de Catalunya estaven a punt d'encetar una guerra civil pel control de la sobirania en contra dels d'Aragó, Jaume, amb nou anys d'edat i aconsellat pels cavallers templers, va saber manegar bé la situació i va prendre el control de la Corona. En aquest moment tots els nobles van tornar a jurar fidelitat al rei.

Tot i això, Sanç conspirà varies voltes junt amb altres nobles per fer baixar a Jaume del poder, sempre sense èxit. L'acció més destacada fou quan subornà al noble Roderic de Liçana per a que usurpara les terres de Llop d'Albero, altre noble fidel a la Corona. Jaume, amb tretze anys, resolgué la situació d'una manera contundent, i el de Liçana, amb grans pèrdues, acabà refugiant-se en Albarrasí, dominis que encara no estaven sotmesos a la Corona. A continuació, es proposà la conquesta d'Albarrasí, però després d'unes setmanes de setge i atacs continuats amb dos fonèvols i un almanjanec, es descobrí una traïció a la Corona, orquestrada per Pere Ferrandes d'Açagra, senyor d'Albarrasí, i Jaume s'haguè de retirar.

Els seus pactes amb el rei francès, el tractat de Corbeil (1258), pel qual li cedia tots els dominis que tenia a Occitània (excepte la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omelàs), però aconsegueix que els reisfrancesos renunciïn explícitament a qualsevol pretensió sobre Catalunya que poguessin al·legar més endavant com a descendents dels conqueridors de la Marca Hispànica. Realment, en aquest tractat no s'intercanviaren territoris, sinó que ambdós reis renunciaren a drets nominals que difícilment podien exercir: el rei de França reconeixia la independència dels comtats catalans Catalunya, assolida de fet a final del segle X, mentre que Jaume I reconeixia als francesos els territoris dels nobles occitans que havien estat vassalls dels comtes de Barcelona i dels reis d'Aragó, ocupats per França a la croada contra els albigesosbatalla de Muret. Tot i això, al Llenguadoc, on encara s'estaven produint revoltes antifranceses, veieren aquesta renúncia de Jaume I com una traïció.

Durant els quinze primers anys del seu regnat, va mantenir diverses lluites contra la noblesa aragonesa que fins i tot va arribar a fer-li presoner l'any 1224. Al 1227 va afrontar un nou alçament de la noblesa aragonesa, dirigit per l'infant Fernando, oncle del rei, que va acabar, gràcies a la intervenció papal a través de l'arquebisbe de Tortosa, amb la signatura de la concòrdia d'Alcalá (març de 1227). Aquest tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els nobles, donant-li l'estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans. Aquesta estabilitat va assolir l'apaivagament de les reclamacions de la noblesa.

Conquesta de Mallorca

Un grup de prohoms catalans presidits per Jaume I es reuneixen a casa de Pere Martell, a Tarragona, per tal de preparar la conquesta de Mallorca (1228). L'any següent, el 5 de setembre de 1229 l'estol català surt de Salou, i conquereix Mallorca a Abû I-Alâ Idrîs al-Ma’mûn: desembarca a Santa Ponça i venç els moros a Portopí. Comença la repoblació amb pagesos de l’Empordà (1236). Al s. XIII mateix ja es commemora a Mallorca, dia 31 de desembre, la Festa de la Conquesta, al segle XIV anomenada Festa de l'Estendard. Al voltant d'aquesta Festa, Jaume el Conqueridor esdevé el principal mite de la història de Mallorca, com també serà mitificat al País Valencià.

Conquesta de Menorca

Pel tractat del cap de Pera (1231), l'alcaid de Menorca, Abû Muhammad ‘Abd al-Wahid, esdevé vassall del rei catalano-aragonès Jaume I. Alfons II el Franc conquereix de forma efectiva aquesta illa, després de la capitulació de l'arrais Abû’Umar (1287). D'acord amb el tractat d'Anagni (1295) la cedeix a Jaume II de Mallorca, el qual la incorpora a la corona mallorquina. Va ser repoblada per catalans, però també s’hi van quedar molts sarraïns. La conquesta és celebrada anualment el dia de Sant Antoni.

Conquesta de les Pitiüses. Guillem de Montgrí, arquebisbe de Tarragona, i son germà Bernat de Santa Eugènia conqueriren les Pitiüses (Eivissa i Formentera) el 1235 a Abû I-Hasan ‘Alî al-Saîd al-Mutadid. La festa de la Conquesta se celebra, seguint el model de la Festa de l'Estendard mallorquina, el dia 8 d'agost, Sant Ciríac.

Conquesta del País Valencià

Començà el 1232. El 1238, tropes catalanes i aragoneses entren a la ciutat de València, que depenia de califaBagdad al-Mustansir Billah. La conquesta de les darreres places originà una topada amb Alfons X de Castella, que pretenia conquerir Xàtiva. Però hi renuncià després de signar el tractat d'Almizra (1244), segons el qual Jaume I cedia a Castella la conquesta de Múrcia. El Regne de València van ser repoblat per catalans i aragonesos: els primers van ocupar preferentment les comarques del litoral, que ara són de parla catalana, i els segons van ocupar preferentment les comarques interiors, inicialment de parla aragonesa i avui de parla castellana. La conquesta és celebrada a la ciutat de València des del temps de Ramon MuntanerFesta de l'Estendard mallorquina. de fins avui dia, per imitació de la. Pel que fa a la conquesta del Regne de València, cal esmentar les diferents revoltes del cabdill musulmà Al-Azraq.

Conquesta de Múrcia

Castella havia sotmès Múrcia a vassallatge (1243), però els moros murcians es van revoltar contra Castella amb el suport de Granada i el Marroc (1264). La reina Violant d'Aragó i d'Hongria (esposa d'Alfons X, el Savi) demanà ajut urgent al seu pare Jaume I. Aleshores, tropes exclusivament catalanes comandades per l'infant Pere (el futur Pere II el Gran) conquereixen a Muhammad ibn Hûd Biha al-Dawla el regne moro de Múrcia (1265-1266). Tot el país va ser repoblat per catalans. D’acord amb el Tractat d'Almizra, Jaume I cedí, generosament, Múrcia a Castella. Va morir a Alzira (València) el 27 de juliol de 1276, després d'un regnat de seixanta-tres anys, quan estava viatjant cap al Monestir de Poblet on volia ingressar com a monjo.

Abú Abd Allâh Muhammad be Hudayl, més conegut amb el sobrenom d'al-Azraq

Mohamed Abu Abdalà Ben Hudzäil al Sähuir1230, la Vall d'Alcalà en la Marina Alta - 1276 Alcoi en l'Alcoià). Més conegut com Al-Azraq (el d'ulls blaus), era fill del valí Hudzäil al Sähuir, i de mare cristiana.

Culte i enginyós, estigué llargues temporades a les corts d'Aragó, València i Granada. Arribà a convertir-se en el senyor mudèjar més famós del segle XIII. Tingué la confiança i amistat del rei Jaume I el Conqueridor, i del rei Alfons X el Savi de Castella. Fou el cabdill de les tres revoltes mudèjars del sud del Regne de València i que el va posar en perill més d'un cop. Molts autors han trobat en la rememoració de les revoltes d'Al-Azraq l'origen de les festes de moros i cristians.

La primera revolta

Davant el maltractament als sarraïns i l'incompliment dels acords dels monarques, els mudèjars es revoltaren l'any 1244 sota el comandament d'Al-Azraq, que, en aquest any, ja controlava els castells d'Ambra (vall de Pego), i d'Alcalà, amb nombrosos castells menors. A continuació va anar prenent els castells de Xàtiva, Dénia, i Alacant i, amb l'ajuda del sultanat de Granada i del suport interessat del rei Alfons X de Castella, s'independitzà la regió de la riba sud del Xúquer del Regne de València.

Mentrestant, Jaume I demanà ajuda econòmica al papa Climent IV a canvi de cedir a les seues pressions i de l'exempció de delme, signà l'expulsió dels musulmans de tot el territori de la Corona d'Aragó en un decret amb les corts a València. Açò comportà que una part important dels musulmans expulsats s'afegiren als rebels, fent-se encara més forts, i abocà el regne a una situació de guerra generalitzada. Per altra banda, uns cent mil musulmans que acceptaren l'exili, provinents fonamentalment de la Ciutat de València, foren agrupats i conduïts cap a la frontera de Múrcia, escortats amb protecció militar.

La segona revolta

En la segona revolta mudèjar (1248-1258) Al-Azraq fa més d'un maldecap al vell Jaume I, ja que estiguè a punt de matar-lo en una emboscada però, al final, la traïció del seu propi conseller acaba per derrotar-lo, i per l'antiga amistat Jaume I no va empresonar-lo, i fou obligat a exiliar-se, deixant els seus dominis, ja molt reduïts, en mans d'un germà i un oncle, sotmesos a contínues pressions dels nous senyors feudals catalans i aragonesos.

En 1258 Jaume I rebutjà una treva oferida d'al-Azraq a través del rei Alfons X el Savi, i recuperà gairebé sense resistència els castells de Planes, Pego, Castell de Castells. Als pocs dies al-Azraq es va rendir, lliurant Alcalà, Gallinera, i la resta de les fortificacions, i fou expulsat del Regne. Jaume I no complí les condicions de l'ajuda del papa Climent VI d'exterminar els musulmans, com ho feia Castella, per por de debilitar el Regne econòmicament, i preferí iniciar una sèrie d'accions legals amb l'objectiu de forçar els mudèjars a convertir-se al cristianisme, com a condició per a poder mantenir els seus drets i possessions.

La tercera revolta

Açò comportà que, lluny d'aplacar la revolta, es revifara de nou, i en l'any 1276 tingué lloc la tercera revolta dels mudèjars, amb un exèrcit comandant per al-Azraq des de l'exterior camí cap Alcoi. Jaume I, combinà diplomàcia i guerra per a sufocar la revolució, provocant disputes internes entre els musulmans, i recuperant terreny.

La tercera revolta mudèjar fou la que afectà més directament a Alcoi, en els dominis antics d'Al-Azraq (Alcalà, Benisili, Pego, Benigànim, o Benissulema). Aquesta vegada Alcoi fou defensat per quaranta cavallers que arribaren des de Xàtiva, i derrotaren a mort a Al-Azraq en una maniobra de distracció. No obstant açò, una vegada que l'exèrcit mudèjar inicià la fugida, alguns cavallers de Xàtiva, improvisadament, volgueren perseguir-los, i caigueren en una emboscada militar a mà de rebels encapçalats pel fill d'Al-Azraq, els quals es trobaven amagats per a un contra-atac. Alcoi, per tant, quedà desprotegida, i el fill d'Al-Azraq aconseguí prendre-la, així com Xàtiva.

La revolta s'estengué per tot el territori i posà seriosament en perill el Regne de València, amb el fill d'Al-Azraq com a nou cap: mil peons moros atacaren Llíria, els mudéjars de Beniopa es revolten, i l'exèrcit musulmá destruí Llutxent i avançava regne endins per la Vall d'Albaida. Mentrestant, Jaume I caigué malalt i morí el 27 de juliol de 1276, i va heretar el tro valencià el seu fill Pere I el Gran. El nou rei recuperà fortificacions i arribà a un acord de treva de tres mesos. Després va sotmetre diversos castells i hagué de rendir a la força el de Montesa. La revolta finalitzà l'octubre del 1277, abans que els granadins i els nord-africans pogueren socórrer els mudèjars. Pere I ordenà desarmar-los sense que foren castigats, i a l'any 1283 decretà una llei permetent-los la llibertat de desplaçament i de residència en tot el regne, així com la llibertat de comerç.